· Història de la parròquia
· Rectors que hi han hagut
· Crist de la Bona Mort
· Persones lligades a la parròquia
Història de la parròquia
- L’Ermita de Sant Antoni de Pàdua fou bastida l’any 1663 per
la família dels Celmes als afores de la Vila, en el paratge
conegut aleshores com la partida de les bassetes, junt al camí
de la Muntanya. L’antiga ermita de Sant Antoni de Pàdua és una
església d’una nau amb altars laterals a dues bandes i coberta
amb volta de canó; els murs son de morter, sostingut per
contraforts laterals i, la façana que és de frontó amb cornisa
de corbes barroques i gerrons d’adornament es troba rematada per
una senzilla espadanya amb una creu de ferro i una campana al
buit, amb un gravat representant el Calvari de Crist en la creu.
La façana està perforada per una porta i un finestral, hui
tapiat; junt a la porta blasonada per l’escut del Celma, es
trobaven les dues darreres estacions del viacrucis en taulells
ceràmics. A l’altar major, hi havia un gran llenç pintat amb la
imatge de Sant Antoni de Pàdua. A una i altra banda d’aquest
altar, hi havia les imatge de maçoneria de Santa Bàrbara, Sant
Bonifaci, patró de Carcaixent, Sant Antoni del Porquet i Sant
Josep.
L’edifici propietat de Pere Maria Calatayud i Fita, fou
heretat pel seu fill Vicentí Maria Calatayud i Rovira, segons
escriptura autoritzada el 28 de maig de 1907. Després de la seua
mort i en la divisió de la seua herència, segons escriptura del
9 d’agost de 1925, l’ermita fou adjudicada a la seua vídua
Pasquala Enríquez de Navarra i Manyans, la qual feu donació a la
diòcesi de València el 25 de maig de 1957.
Fou erigida parròquia per decret de l’arquebisbe Marcel·lí
Olaechea i Loizaga, de 29 de desembre de 1953, i fou nomenat
primer rector mossén Enric Pelufo i Esteve, fill d’algemesí, que
prengué possessió el 16 de febrer de 1954, de mans de Jacint
Argaya i Goicoechea, bisbe auxiliar.
Rectors que hi han hagut
1954:
N’Enric Pelufo i Esteve
1968:
En Blai Miquel i Santamaria
1979:
En Josep Escrivà i Gregori
1980:
N’Emili Esteve i Tomàs
1985:
N’Ernest Aranda i Canet
1989:
En Vicent Francesc i Estarlich
1991:
N’Enric Peris i Pérez
2001:
En Salvador Martorell i Tronchoni
2003:
En Joan Castelló i Palmer
Santíssim Crist de la Bona Mort
- Així va escriure en 1965 el sempre recordat D. Enrique
Pelufo en el full repartit per totes les llars de la ciutat,
invitant a un públic acte de gratitud pel Centenari de la
poderosíssima intervenció del Santíssim Crist de la Bona Mort a
favor de les nostres gents, contra la peste que atacava la
població.
Ja fa 35 anys d’aquell jaciment i l’extraordinària resposta
del poble de Carcaixent, que en solemníssima celebració va
coronar a la seua històrica i venerada Imatge amb una nova
Diadema, costejada amb les aportacions voluntàries dels
carcaixentins.
Crist, en veritat, va salvar i salva a Carcaixent cada vegada
que el nostre poble, les nostres institucions, les nostres
famílies i cada u de nosaltres, clavats en la creu de les
preocupacions i amargures; alcem els ulls a Jesús en la seua
Creu d’Amor, podem sentir dels seus llavis, igual que el bon
lladre.
La barriada de Sant Antoni - Les barraques alberga, cuida i
mostra amb orgull i responsabilitat la imatge del Santíssim
Crist de la Bona Mort des de 1963, que va ser construïda
l’Ermita, hui Parròquia.
Persones lligades a la parròquia
N'Enric Pelufo i Esteve
Biografia
- N’Enric Pelufo i Esteve nasqué a Algemesí (València), el 25
de juny de 1893, fill de Ricard Pelufo i Suñez, d’Alzira, i Rosa
Esteve i Puig, d’Algemesí. El 1907 ingressà en el Col·legi de
Vocacions Eclesiàstiques de Sant Josep a València, sent ordenat
de prevere en la capella del Seminari de Segorbe el 21 de març
de 1920, el 2 d’abril celebrà la primera missa.
Després d’una llarga trajectòria, amb motiu de la creació de
noves parròquies, el 16 de febrer de 1954 és nomenat ecònom de
la Parròquia de Sant Antoni de Pàdua (Les Barraques), càrrec que
ocupà fins el 30 de desembre de 1968. Construí el saló
parroquial i la casa Abadia (1955), organitzà les Conferencies
de Sant Vicent de Paül i la Acció Catòlica, en les seues quatre
rames, reorganitza les festes al Sant Crist i va promoure la
d’evocació a Sant Nicolau de Bari.
L’any 1965 amb motiu de la commemoració centenària de la
protecció miraculosa del Santíssim Crist, tingueren lloc festes
extraordinàries. En aquests actes dirigits per mossèn Enric
Pelufo coronaren al Santíssim Crist de la Bona Mort el qual
recorregué totes les parròquies de Carcaixent.
El 17 de maig de 1970, celebrà les Noces d’Or de l’ordenació
sacerdotal i l’Ajuntament de Carcaixent el nomenà Fill Adoptiu
en un acte que fou presidit per l’Arquebisbe Josep Mª Garcia i
Lahiguera. El seu traspàs tingué lloc el 17 de març de 1979, als
huitanta-cinc-anys.
El 16 de maig de 1985, l’Ajuntament de Carcaixent propietari
de l’antic teatre Patronato, per compra realitzada a les
parròquies de l’Arxiprestat, acordà ficar-li el nom de “Teatre
Don Enrique” . El 29 d’abril de 1993, amb motiu del centenari
del seus naixement, l’Ajuntament acordà dedicar-li una plaça
junt a la Parròquia de Sant Antoni de Pàdua. El 6 d’agost de
1993, festivitat del Santíssim Crist de la Bona Mort, en una
jornada memorable en record de Don Enrique les seues despulles
foren traslladades i soterrades en la Parròquia de Sant Antoni
de Pàdua, en un acte presidit pel bisbe emèrit de
Sigüenza-Guadalajara Jesús Plà i Gandía.
Na Isolina Fernández i Rodríguez
Biografia
- Nuestra historia comienza en el Vasco, una barriada del
pueblo de Trubia, provincia y diócesis de Oviedo, donde el 12 de
diciembre de 1920 nació Isolina Fernández Rodríguez, once días
después recibía las aguas bautismales en la Iglesia Parroquial
Castrense de Santa Bárbara, ubicada en la Fabrica Nacional de
Armas que en 1794 había creado Carlos IV en dicha población. Se
le impuso el nombre de Maria Isolina Celestina.
Dios le concedió la gracia de nacer en el seno de una familia
cristiana. Su padre, Servando Fernández Blasco era maestro
superior de la escuela de Trubia; mientras que su madre,
Filomena Rodríguez Bajo, atendía las labores del hogar. No es
extraño que, en el clima de fe que reinaba en su hogar, sintiese
todavía muy niña, la llamada de Dios que la impulsaba a
entregarse por completa a El. En respuesta a esa llamad, la
pequeña Isolina hizo su consagración perpetua al Señor.
Con la convicción que su única misión en el mundo era
trabajar por El y por los más necesitados. Y este será el
verdadero y único programa de su vida.
Unos años después la familia se traslado a León, de donde
eran naturales sus padres. Allí Isolina realiza los estudios del
bachillerato i es animada a estudiar una carrera universitaria
en Valladolid. Pero su padre que buscaba asegurar el porvenir de
sus hijos lo antes posible, lo convence de que es mejor
emprender los estudios de Magisterio por ser más breves y menos
costosos. Aunque contradice sus deseos. Isolina obedece.
Mientras estudia no olvida sus inquietudes apostólicas, milita
en Acción Católica y a ala luz de la oración va entreviendo las
facetas de su vocación: por una parte, le atrae los suburbios
que visita con regularidad para llevar ayuda material y consuelo
espiritual a los mas necesitados, por otro, siempre el deseo de
dedicarse a la enseñanza y hacer el mayor bien posible desde
ella. Más no atisba todavía como plasmar concretamente esa
vocación que siente. Sabe que debe consagrarse totalmente al
señor, pero ¿Cómo? ¿Dónde? ¿En que tipo de vida?
Una vez concluidos los estudios de Magisterio y tras superar
las oposiciones recibe su primer destino para realizar las
practicas; la escuela de niñas de Cacauelos, de cuya plaza tomo
posesión el 3 de enero de 1945. Permanecerá allí solo un año,
auque intenso, verdadero tiempo de gracia que dejara en ella
recuerdos gratísimos, porque en él fue madurando su vocación. Se
entrega en cuerpo y alma a la docencia.
Desempeñaríamos el oficio de Jesús; nos haríamos llamar como
Él, Maestras consciente de que nuestra labor, al igual que la
suya, la mayor parte de las veces no seria comprendida, Pero
¡qué importa! Sabemos la urgente necesidad de que en los pueblos
haya maestros prudentes y celosos, ilustrados en la ciencia, que
con el ejemplo de su vida imprequen el ambiente que les rodea.
Las aspiraciones de Isolina son altas, quiere irradiar lo más
posible a Cristo.
El 9 de octubre de 1946 se presenta a un concurso general de
Traslado en el rectorado de Oviedo y lo supera con éxito,
obteniendo en propiedad definitiva el puesto de maestra en un
pueblo de Valencia llamado Carcaixent… (Continuara).
Si está interesado en recibir este testimonio envie sus datos
personales (nombre, dirección, CP, municipio) a la siguiente
dirección:
C/ Ntra. Sra. De la Asunción 5-13
46020 València
Personas de contacto: Mª Luz Luengos y Josefa Talens
